Què li pot succeir a l’ésser humà quan no li deixen expressar la seva llibertat?

Moltes en serien les respostes. Algunes referents a una circumstància antiga des dels primers assentaments dels pobles on cada grup havia d’anar sota la mateixa pauta o idea per sobreviure. Però, si és avui dia, sembla, que hi hagi un sentit curiós de la llibertat. Per exemple: la disciplina del vot, diria que anul·la la convicció de la persona en la seva llibertat de pensament per una qüestió o altra. I també és curiós que un govern centralista i immobilista pugui esborrar una identitat pròpia que un poble ostenta.
Observant-ho des del poble català sembla un destí assumit que el poble continuï sense una plena llibertat. Seria com allò de la quotidianitat, és a dir, mentre el poble català no apliqui el mateix pensament o l’idea o la llengua com una identitat seva, que és, doncs, no passaria res. Però, si s’eleva la queixa catalana reivindicant-se com a poble lliure, llavors, el centralisme opta per oprimir i esborrar tot el que sigui una memòria històrica, a la vegada imposants formes per trencar tota demanda sol·licitada.

Temps enrere hi havia diferents estratègies, com destitucions de càrrecs, etc., mentre que avui en dia s’utilitzen els tribunals per intimar a les persones que volen portar la veu del poble a la llibertat desitjada.

tribunal-constitucional
El Tribunal Constitucional espanyol, òrgan de repressió

Si hi ha imposició, no hi ha llibertat

Totes les coses són subjectes de canvi. Com un exemple, els dictàmens, ordres, lleis o pactes que s’han fet i han estat aprovats pels éssers humans en qualsevol govern, s’haurien de poder canviar en sintonia amb les circumstàncies donades pel transcurs del temps o l’evolució de sistemes i formes de pensament.

Observant la història veiem que a l’etapa feudal manava un, envoltat d’uns quants, tot plegat per oprimir a la gent dels pobles que treballaven les terres de la jurisdicció o vivien amb altres treballs sota la tutela dels senyors feudals. Si això diuen que s’ha acabat. Doncs bé, com és que es vol silenciar el clam de llibertat del poble català? Diria, que pareix retornar el feudalisme en versió moderna, però amb el mateix sentit.

 

La història està plena d’opressió

De fet els entesos diuen: cada vegada la gent treballadora està més empobrida i endeutada.
Pot significar això un feudalisme modern de deixar fer, treballar el màxim, i, del pensament lliure ni parlar-ne. Tot i així hi ha un punt important. Si la llibertat és innata en l’ésser humà, aquesta, ha de començar pel seu pensament. Bé, cadascú pensa i matisa, per tant els acords no haurien de ser ni unitaris ni d’un grup ni amb imposició per interessos sinó a través de diàlegs constructius. I això no sembla que succeeixi.
Si és a través del diàleg obert, quasi com un procés assembleari, amb acords de la gent. Llavors, en qualsevol projecte o idea, haurien d’haver-hi: justificants tècnics; raonaments mediambientals i arguments socials; fonaments en diferents formes del projecte. I això no sembla que es faci, sense oblidar, que hauria de desaparèixer la manipulació dels més forts.

Tant de bo per arribar a la diversitat d’una actitud de llibertat s’haurien d’acceptar les propostes i inquietuds de cada grup. Potser succeeix en un futur, avui en dia encara no. Llavors, en la recerca d’una solució, podria arribar que el desenvolupament del poble català deixés de ser un procés utòpic per passar a un procés reiteratiu de la petició, encara que sigui un destí de llarga durada.

 

Una nació és del poble no dels dirigents

Metafòricament es guanya un tram i es perden alguns altres, però s’avança pas a pas, encara que continuïn menyspreant la voluntat d’un poble amb la seva reivindicació.

Alguns poden indicar que el poble català emmascara una petició? Perquè en contra partida des del centrisme intenten difuminar els crits de llibertat, però la nostra memòria de poble català mai ha quedat esborrada. Si val dir-ho, ha arribat el moment, on la mateixa opressió comporta una estela de ja n’hi ha prou. Doncs bé, si la petició és per la voluntat d’una majoria, fins aquí correcte. Perquè en realitat ni estem en l’edat mitjana ni en cap dictadura… O, potser sí…

De fet en el diccionari es pot llegir sobre -dialogar- Enraonament entre dos o més persones que alternativament manifesten les seves idees. – Discussió o tracte en recerca d’avinença.

Doncs bé, si el diccionari és una directriu, el dilema està en el fet que algú no l’ha llegit prou bé, perquè no hi ha ni enraonament ni avinença ni tracte, almenys, ara per ara. I fa intuir, que no estigui prou clara la petició catalana, inclòs que el llenguatge no sigui entès, tot i que una majoria de catalans manifesten aquesta inquietud sota la idea de llibertat. Llavors: Què està prohibit fer aquesta petició?

 

El pensament de Catalunya el discerneix la seva gent

La qüestió és fantàstica. Mentre des d’aquí Catalunya es manté que s’és un poble lliure, la resposta fins ara, ha estat tan sols la justícia. Pel pensament d’alguns no hi ha autonomia, mentre que per molts hi ha el Parlament català, legalment constituït i funcionant per Catalunya. Per quina raó els tribunals ho prohibeixen tot?

Potser aquest pensament poètic serveixi per a alguna cosa:

Un senyal en mig d’un no res,
és persistent i l’he captada,
trobant-la com un pensament,
m’omple per no haver-hi res,
esperada en forma bulliciosa,
amb la crida més que ideada,
potser un somni engrescador,
que amb la ment prou airejada,
vulgui transformar la llibertat,
en la independència esperada.

 

joan-antoni-crespi-2

Joan Antoni Crespí i Aguiló

Barceloní,  Estudis de Pèrit Industrial i de Psicologia en C.I.P. Dibuixant tècnic i també poeta. Escriptor sobre temes de consciència relacionats amb la física quàntica. Autor de: “Cuestionar o interpretar a Dios en Mente” 2010; “L’encobeidor” 2005; i altres.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail