Estat, Estat-nació i Estat català

En un altre article, per a aclarir als nostres lectors una sèrie de conceptes politològics, a VIBRANT vam parlar de la nació. Avui, és moment de parlar de l’Estat. Com acostuma a passar amb els conceptes en les ciències socials, no hi ha consens acadèmic sobre el seu significat exacte; tot expert en donarà una definició diferent. Fins i tot, curiosament, els politòlegs i els sociòlegs es barallen a l’hora de decidir si parlem d’Estat amb majúscula o d’estat amb minúscula.

 

Un origen maquiavèlic

L’origen de la concepció actual de la paraula Estat és ben clara; la va utilitzar per primera vegada Nicolau de Maquiavel, figura de gran renom tant en el món de la politologia com fora d’ell. Nascut a la República de Florència el 1469, fou l’autor del conegut llibre El Príncep, publicat el 1513. És en aquesta obra paradigmàtica on apareix escrit per primera vegada el terme que ens ocupa, Stato. Aquest mot sembla ser que ja era d’ús comú a la Florència de l’època, precisament el país que Maquiavel considera el primer Estat.  L’origen del mot emprat, no de la concepció maquiavèlica, és la veu llatina ‘status’, condició, poder o estat.

maquiavel Nicolau Maquiavel popularitzà el concepte Stato

En aquella època, el govern, la sobirania dels dominis o països havia mutat. Quelcom havia canviat, l’exercici del poder s’havia concretat i havia aparegut un cos de funcionaris, una administració diferent de la que exercien els antics monarques i sobirans. Maquiavel necessitava un nom nou per a definir una forma nova d’organització política. Sinó, hagués utilitzat les formes tradicionals de res publica o fins i tot Polis, molt més comunes. En aquell Stato, el paper de la burocràcia era cabdal. Així, per diferenciar la nova forma d’exercir el poder, Maquiavel va parlar de l’Estat.

El poder s’havia especialitzat i existia una voluntat explícita de permanència en un marc de reconeixement internacional. L’Estat serà, tradicionalment, població, territori i administració; una maquinària mitjançant la qual es farà efectiu el poder polític, una eina a les mans dels governants.

 

Espanya i França, Estats-nació

Durant l’Edat moderna, sovint ubicada pels historiadors entre finals del segle XV i la Revolució Francesa de 1789, l’Estat treballarà generalment al servei d’un monarca absolut. És la forma d’exercici de poder conegut com a Antic Règim. Els súbdits, dominats per la monarquia en una societat estamental, no tindran cap tipus de poder en la presa de decisions. Hauran d’arribar les revolucions anomenades liberals, que, armades amb el pensament de la il·lustració, venceran l’absolutisme i poc a poc aniran introduint idees democratitzants i d’empoderament del poble, com les de Rousseau, tot intentant limitar i separar els poders de la monarquia. És en aquest context de canvi geopolític i històric a nivell europeu i mundial que apareixen els Estats moderns, que s’aniran desenvolupant fins l’actualitat. Durant el conegut com a Llarg Segle XIX (1789-1914), el model paradigmàtic d’Estat serà el francès i en especial la Tercera República (1870-1940). D’inspiració jacobina, l’administració i la nació seran centralitzades a la capital, París. Des d’allà, els funcionaris i els successius governs aniran intentant assimilar les nacions que fins llavors conformaven l’Estat francès, com l’occitana, la bretona, la basca, la corsa o la catalana amb diferents resultats.

francajacobinaLes llengües de l’Estat francès i Maximilien de Robespierre, figura jacobina de la Revolució Francesa

El nou Estat-Nació, resultat del que coneixem com a procés de nacionalització, tindrà una sola llengua, un sol sobirà, una sola llei, una sola capital, una sola administració, un sol govern, una sola cultura, un sol poble. Arribarà, així doncs, el centralisme, la uniformització i la creació d’un nou tipus de nació que voldrà unir, per tots els mitjans possibles, especialment inclosos els violents i repressius, la totalitat dels ciutadans de l’Estat; una nació creada artificialment per les pròpies estructures de l’Estat, pel govern i l’administració. Apareixen llavors la nació espanyola, la nació francesa o la nació britànica. Altres, com la catalana, seran marginades i hi haurà un continu intent d’assimilar-les per part del centralisme francès, espanyol o italià en el cas de l’Alguer. L’Estat construeix una nació inexistent fins aleshores. L’Estat-nació inventa una nova nació, la nació d’Estat.

 

L’Estat català, realitat fins el 1714

L’any 988 els Comtats catalans, guiats pel de Barcelona, amb Borrell II al capdavant, esdevindran de facto independents del Regne Franc. Des de llavors, malgrat els conflictes, les guerres, les croades i els canvis i unions dinàstics i les intrigues, Catalunya serà independent fins l’any 1714. El 1659, tanmateix, el Regne de França arrabassarà la Catalunya Nord incorporant-la al seu domini, però això és una altra història. Tot i que a l’Edat Mitjana, durant els segles X en endavant, difícilment podem parlar d’Estat en els termes maquiavèlics exposats anteriorment, sí podem dir que el destí del país no estava regit per forces exteriors sinó que hi havia una sobirania pròpia. El sobirà del Principat de Catalunya era sobirà d’un domini totalment independent fins el funest final de la Guerra de Successió. La unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i sobirà de Catalunya, i Peronella, hereva al tron del Regne d’Aragó, no comportarà cap canvi en la situació catalana.

rbivpLa unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV i Peronella és l’origen de la Confederació d’Estats catalanoaragonesa

D’aquesta manera, els dos dominis seguiran separats i comptaran amb administracions pròpies tot i els canvis de dinastia i les incorporacions de nous territoris com el Regne de València o el Regne de Mallorca. Els comtes del Casal de Barcelona (878/897-1410), la dinastia Trastàmara (1412-1516) i després els Habsburg (1516-1714), hauran de respectar les lleis i institucions i jurar les Constitucions del Principat de Catalunya, condició sine qua non per esdevenir monarques reconeguts per les Corts catalanes, institució que era, evidentment, una estructura d’Estat.

Fins el 1714, Catalunya comptà amb un Estat i un govern propis. En són encara avui un testimoni inesborrable i innegable les estructures d’Estat i edificis com els Consolats de Mar, les Corts Catalanes, El Consell de Cent, la Taula de Canvi, la Junta de Braços o la Diputació del General o Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Els decrets de Nova Planta i la repressió brutal que comportà la derrota del 1714 en l’anomenada Guerra dels Catalans, posterior al Tractat d’Utrecht i per tant de la Guerra de Successió, destruïren l’Estat català i els territoris del Principat quedaren incorporats definitivament al Regne de Castella i al seu Estat absolutista. Encara avui lluitem pel retorn de les nostres legítimes Constitucions, institucions i lleis. Donec Perficiam. Fins aconseguir-ho.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail