“De la petita cultura neix la gran cultura”

ENTREVISTA A CARLES ABÀSOLO, etnòleg, folklorista, historiador, mestre de Danses Tradicionals Catalanes, va néixer a Barcelona el 1940, dins l’entorn d’una familia catalanista, als 7 anys entra a l’Esbart Català i als 14 anys ja és mestre fundador l’esbart de Martorell. Ha dedicat la seva vida a recuperar les danses i els vestits tradicionals de Catalunya.

“De ben petit vaig sentir un impuls irresistible que em duia a voler saber les coses”

 

La meva àvia, que era molt catalanista, tenia fama de ser una bona puntaire, però no de puntes de coixí, de puntejar bé la sardana. Ella va ser una de les persones que va col·laborar amb el sr. Aureli Capmany a dur la sardana a Barcelona. Tenia fotos d’ella ballant sardanes amb en Capmany. El meu pare, que era basc, parlava i escrivia perfectament en català, escric el català gràcies a ell. El meu pare estava en els cors de Clavé.

 

Abans, estar a dins de grups de dansa i cors de Clavé era el normal, potser no hi havia gaire més i, malgrat la dictadura, es mantenien vives les nostres tradicions i la nostra cultura.

Jo sóc un recopilador de la història de la dansa tradicional. Molta gent m’ha demanat coses, balls i els cants tradicionals. Fins i tot, m’han vingut a buscar de la sección femenina, no és broma. Jo els hi feia en català i elles les traduïen, però els hi feia en català i sonava en català. I, és que allà també hi havia persones que eren catalanes, pels interessos que siguin estaven ficades allà. Tots els pobles tenien una delegada a la seccion femenina i aquella persona era catalana. Era l’única manera, ho feien tot en català.

 

Però treballaven pel Ministeri de Cultura.

Va ser gràcies a la seccion femenina, que Franco va veure que allò era una cosa innocent, aquí van poder activar moltes coses que es perdien, ara serien perdudes. Jo he utilitzat tot allò que he pogut perquè no es perdessin.

 

Hem aprofitat tot allò que se’ns ha permès per mantenir viva la nostra cultura.

He après molt amb la meva àvia, t’explicava coses que et queia la bava. Intel·lectuals de l’època, com el sr. Capmany o el sr. Joan Amades i algun altre més que ara no recordo el nom, venien a demanar-li que els expliqués coses. Al menjador de casa de la meva àvia es va poder recuperar el Ball de Nyacres de Roses, que era un ball de pescadors perdut. L’any 50 van venir el sr. Capmany amb el sr. Felip Blasco que era el director de l’Esbart Català de dansaires i el sr. Ventura Llates, recordo que al menjador de casa em demanava la meva àvia “fes-li aquest punteig, fes-li això”, perquè ells ho veiessin…

 

Llavors vostè tenia uns 10 anys. Que són les Nyacres?

La meva àvia explicava, les nyacres són una espècie de petxines que es troben a la Costa Brava i part de Castelló. Durant l’hivern els temporals tiraven moltes petxines d’aquestes, anomenades nyacres, cap a la sorra de la platja i els pescadors tenien la superstició que anava en relació amb la pesca de l’estiu, com més en trobaven a la platja més abundosa seria la pesca, i a aquestes nyacres els hi deien “sabatetes de la mare de Déu”.

 

“Catalunya té 4.715 danses que se sap el nom, el que passa és que de la Sardana es va fer la dansa nacional perquè es veu que era molt senzilla”.

 

Durant la seva vida, vostè ha recuperat moltes danses.

Moltes. Molts balls recuperats com la Cascabellada, el ball del Gambeto, balls del Roser, etc. Porto molts anys, tota la vida, treballant. Veient que moltes danses històriques es perdien, he donat al museu de Ripoll 4.715 carpetes, que dintre de cada carpeta va un ball diferent, amb la seva història. Hi han fotos i papers originals escrits per l’Aureli Capmany i el Joan Amades, ells quan anaven pels pobles i trobaven alguna cosa, agafaven un paper qualsevol i ho apuntaven i està així, però crec que és bonic veure els originals i tot això està en aquestes carpetes.

 

Tot això hi és a Ripoll?

Si. Explico el ball amb gràfics fets a mà, com es balla, la música que va i, si hi ha lletra, també l’explico, perquè el dia de demà trobin una documentació solvent i fidedigna, que tots aquests balls que s’han perdut, no s’havien d’haver perdut mai perquè van fer una gran feina. He anat per tota Catalunya ensenyant els balls.

 

Per què al museu de Ripoll?

Perquè això aquí s’hagués perdut. El museu etnogràfic de Ripoll em va caure del cel, és l’únic museu que tenim que es dedica això; va sorgir dels folkloristes de Ripoll, el 1929 o així, per recollir tot el que hi havia d’indumentària i de coses típiques, perquè no es perdés i que la gent es pogués documentar, és l’únic que hi ha, però, és clar, no ha tingut mai ajuda de res aquest pobre.

 

La conservació d’aquests béns suposa un impuls molt efectiu a la cultura en general i les tradicions catalanes.

I a més ho tenen molt bé. Els hi vaig entregar com una donació, però vaig posar unes condicions. El contingut ha de ser públic, tothom que busqui una informació, o una ajuda, pugui obtenir-la, que tu vagis allà i demanis pel ball tal i te’l puguin ensenyar, i a més a més, jo demanava una persona, però no sé si podrà ser perquè no hi ha subvencions de res, un documentalista que aportés dades sobre l’entorn, com aquestes històries que jo us he explicat de les nyacres i això, doncs que si ve algú que demani, “de Roses que té?”, també li expliqui amb les anècdotes, que són una petita gran cultura. Moltes vegades, gent, sobretot polítics, diuen, això és cultureta, això no val, no són prou intel·ligents, no poden pensar que de la petita cultura neix la gran cultura, i això és una gran cultura.

 

Sense aquests coneixements no pot sortir la gran cultura.

Si he fet això, és perquè jo crec que algun dia tornarà a haver-hi una nova renaixença i hi haurà gent que sortirà i voldrà saber les coses, i, coi!, que els nanos es trobin alguna cosa. Si no ho trobaran tot, almenys tindran una notícia, que és el que cal, si no ho haguessin perdut tot.

 costums_reunio-familia

Com veieu el futur de la dansa?

Mira el futur, si parlem de la dansa bé, però el problema és que ho han ficat tot dins el mateix sac. La majoria d’esbarts ja no fan dansa tradicional, fan coreografies de revista; balls d’arrels tradicionals, diuen, però no és dansa tradicional. Vejam, que és la dansa tradicional?, una dansa és tradicional o no ho és. Si és d’arrel tradicional, fem-la com era, les dades estan aquí. S’ha de separar el que és una cosa i una altra.

 

Si encara som a temps, què s’ha de fer?

Jo crec que sí, encara som a temps. Primer de tot s’han de posar calés… o moltes ganes de treballar desinteressadament i un equip de persones. És molt important un equip, perquè una persona sola és impossible, encara que tingui set vides. I no repetir errades com deixar de banda als vells. S’ha de buscar a la gent més antiga del poble, i gent del mateix poble. A tots els pobles sempre he trobat una persona o altra que ha tingut el sentiment de deixar constància del que feien.

“El nom d’esbart és gràcies a mossèn Cinto Verdaguer, molta gent pensa que vol dir grup, però no és ben bé grup. La definició exacta és: uns quants, uns quants dansaires, un esbart de dansaires, com dir uns quants literaris o uns quants poetes, etc. Això és la paraula esbart, no arriba a grup, uns quants”.

 

Quina característica identifica el territori amb el ball?

La manera en què vivien molt, i després la manera de celebrar les festes. He passat la joventut voltant Catalunya, recollint tradicions amb el Capmany i l’Amades. Ens distribuíem pels diferents pobles en festes per prendre nota de tot el que poguéssim. En aquella època la gent, si veia venir algú foraster, tancava les portes, no és broma. Jo, que no fumava, sempre portava un paquet de tabac a sobre, aleshores esperava el migdia quan sortien els vellets i anaven a la plaça a seure, a prendre el sol; jo com aquell qui no vol la cosa estava assegut allà i al cap d’una estona, que estaven allà xerrant, treia el paquet de tabac i els 0feria, “que en voleu?” “Prou, prou, gràcies jove”, els hi encenia i a poc a poc anava entrant i els hi anava preguntant, “que en sabeu quelcom d’aquesta festa?”, i m’ho explicaven tot. I també he pogut comprar moltes coses, roba sobretot, roba que no té preu, autèntica del segle XVIII, ara tot està al museu de Ripoll.

 

Déu n’hi do, aquestes anècdotes són les que no es poden perdre.

Una vegada, algú em va dir que el més important de la cultura catalana és la llegua. “Noi tens raó, però si la llengua és l’expressió més directa de la nostra cultura, els balls i danses tradicionals són la nostra expressió més directa dels nostres sentiments”. Es va quedar clavat!

 

VIBRANT agraeix al sr. Abàsolo el plaer de compartir amb nosaltres aquesta conversa i les interessants aportacions que ens fa a la nostra reflexió col·lectiva. No us perdeu l’article que també va publicar a la nostra web: 

Apunts històrics sobre l’origen dels Esbarts Dansaires

 

 copia-de-retrat_06

 

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail