D’ells van néixer els mites (Article Bilingüe Català-Occità)

Aquest és el primer article que publiquem bilingüe, català – occità de la nostra col·laboradora i experta en història política i religiosa medieval d’Occitània, la Griselda Lozano. Estem compromesos a divulgar els lligams tan estrets que existeixen entre els catalans i la cultura occitana. De ben segur que ho gaudireu. Hi ha molt per recuperar…

2000px-flag_of_catalonia-svgD’ells van néixer els mites

Des de temps immemorials, l’ésser humà s’ha sentit fascinat per l’Univers. No tan sols per la seva bellesa, sinó perquè la seva supervivència també estava íntimament lligada als canvis climàtics. Per aquest motiu, conèixer i predir el comportament dels astres era per a ell de gran utilitat.

Però, a mesura que l’home desenvolupava la seva consciència, també l’interès per conèixer les causes i l’origen d’aquell comportament. Un dels dilemes que va sorgir en la més remota antiguitat era donar una explicació a la relació entre els fenòmens celestes i els canvis climàtics que tant afectaven el seu entorn. I, com es veia incapaç de poder donar-la, en la seva capacitat imaginativa l’home primitiu es va convèncer que el firmament era habitat per éssers extraordinaris que eren els responsables dels canvis climàtics. D’ells van néixer els mites i les seves fabuloses històries que s’han transmès per la tradició oral i que posteriorment van donar origen als déus i herois de l’antiguitat.

sol-y-luna-beato-facundo

Amb la idea que aquests éssers posseïen comportaments humans, l’home estava convençut que els devia obediència i humilitat. D’aquesta manera, mitigarien els seus càstigs i proporcionarien períodes de bonança que garantirien el seu aliment i també el de la seva prole. Va ser llavors quan l’adoració entra a formar part d’una nova forma de comunicació amb tot allò que era desconegut i temut. Aquest comportament desembocaria amb el temps en un component religiós i l’observació del cel es convertiria en una ciència: l’Astronomia.

Però la relació entre Astronomia i Religió, que al principi van estar intrínsecament lligades, amb el temps acabarien per separar-se. A mesura que l’Astronomia es perfeccionava, va començar a qüestionar les explicacions fins llavors atribuïdes a un component diví. Per aquest motiu, cada vegada més se separarà de l’òrbita religiosa i de la superstició per centrar-se exclusivament en la ciència. Tanmateix, aquella separació va resultar molt complexa i va afectar molts astrònoms que acabarien no només perseguits sinó també jutjats per proposar noves teories sobre l’organització del cosmos.

En les més remotes civilitzacions, com és el cas de Babilònia, la visió de l’Univers és que la Terra és el centre de l’Univers i entorn d’ella giren tots els astres, inclòs el Sol. Però aquesta teoria geocèntrica, posteriorment desenvolupada per Ptolemeu en la seva obra l’Almagest durant el segle II, va ser qüestionada per Aristarc de Samos amb la seva revolucionària teoria heliocèntrica. En ella la Terra no és el centre de l’univers, ocupat pel Sol i al voltant del qual giren tots els altres astres, inclosa la Terra. Però la revolucionària teoria d’aquell savi matemàtic i assidu de la biblioteca d’Alexandria, no només no va tenir acceptació, sinó que els noms de tots els seus seguidors van ser esborrats de textos antics excepte el de Seleuc de Selèucida, que va ser primer a afirmar que les marees són degudes a l’atracció de la lluna

Durant l’Edat Mitjana, la teoria establerta i recolzada per l’Església va ser la geocèntrica, a causa que era la més d’acord amb les escriptures en les quals la Terra i l’home són els centres de la creació divina. No obstant això, el llegat ptolemaic del sistema geocentrista no trigaria a posar-se en dubte quan es comencen a traduir els textos clàssics i àrabs a Occitània i que seran el detonant perquè durant el Renaixement es reprengui la teoria heliocentrista.

nikolaus_kopernikus

El primer va ser Nicolau Copèrnic amb la seva teoria de «moviment perfecte», Poc després, Johannes Kepler, que perfecciona la teoria copernicana descrivint matemàticament el moviment dels planetes en les seves òrbites al voltant del Sol i, posteriorment, Galileu, qui, tot i estar recolzat pel Papa Urbà VIII, manté diversos enfrontaments amb l’Església. Després de ser portat a judici, és obligat a abjurar de les seves creences per escriure El Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món, obra en la qual va ridiculitzar la postura de l’Església i no serà a fins a l’any 2009, quan el Papa Joan Pau II demanaria disculpes per aquesta injustícia comesa contra Galileu.

Des de llavors i fins als nostres dies, l’home continua buscant respostes en l’Univers, escrit per Déu amb l’alfabet de les matemàtiques. Però ara, l’home sap també que més enllà del mite, hi ha la ciència. I, tot i que amb ella, de vegades es difumina l’heretada innocència de divina potestat, és possible també, que la ciència parli amb una veu divina il·luminant aquest fosc laberint per esdevenir un lloc de saviesa i bondat.

flag_of_occitania-svg

E d’aquí nasquèron los mites…

Dempuèi la nuèch dels tempses, l’èsser uman se sent fascinat per l’Univèrs. Pas solament per sa beutat, mas pr’amor que sa subrevivença èra estrechament ligada als cambiaments climatics. Es per aquela rason que conéisser e predire lo comportament dels astres èra d’una granda utilitat.
 
Mas, del mai l’òme desvolopava sa consciéncia, del mai creissiá son interès per conéisser las causas e l’origina d’aquel comportament. Un dels dilèmas qu’emergiguèt tre la pus nauta Antiquitat èra lo de donar una explicacion a la relacion entre los fenomèns celèstes e los cambiaments climatics qu’afectavan talament son entorn. E, coma se vesiá incapable de la poder donar, dins sa facultat imaginativa, l’òme primitiu se convenquèt que lo firmament èra abitat per d’èssers extraordinaris qu’èran los responsables dels cambiaments climatics. D’aquí nasquèron los mites e lors fabulosas istòrias transmesas per la tradicion orala que puèi faguèron espelir los dieus e los eròis de l’Antiquitat.

sol-y-luna-beato-facundo
Amb l’idèa qu’aqueles èssers tenián de comportaments umans, l’òme èra convencut que lor deviá obesissença e umilitat. Aital atenuarián lors puniments e lor autrejarián de periòdes de prosperitat que garentirián lor noiridura e la de lor descendéncia. Foguèt alavetz que l’adoracion comencèt de far partida d’un nòu biais de comuniacion amb çò desconegut e temut. Aquel comportament desbocariá amb lo temps sus un element religiós e l’observacion del cèl devendriá una sciéncia: l’astronomia.
 
Mas la relacion entre l’astronomia e la religion, que foguèron al començament instrinsècament ligadas, amb lo temps se separariá. Del mai l’astronomia se perfeccionava, del mai se comencèt de metre en question las explicacions atribuidas fins a l’epòca a un element divin. E per tant se separa de mai en mai de l’orbita religiosa e de la supersticion e se concentra exclusivament sus la sciéncia. Ça que la, aquela separacion foguèt fòrça complèxa e afectèt plusors astronòms que finirián pas solament perseguits mas tanben jutjats per prepausar de nòvas teorias sus l’organizacion del Còsmos.
 
Dins las civilizacions pus luènchas, coma es lo cas de Babilònia, la vision de l’Univèrs es que la Tèrra n’es al centre e qu’a son entorn viran totes los astres, quitament lo Solelh. Mas aquela teoria geocentrica, posteriorament desvolopada per Ptolemèu dins son òbra l’Almagest pendent lo sègle II, foguèt mesa en question per Aristarc de Samos amb sa revolucionària teoria eliocentrica. Segon aquela teoria, la Tèrra es pas al centre de l’Univèrs, qu’es ocupat pel Solelh, e a son entorn viran totes los autres astres, compresa la Tèrra. Mas la revolucionària teoria d’aquel sabent matematician assidú de la Bibliotèca d’Alexàndria recebèt pas cap d’acceptacion e quitament los noms de totes sos discípols foguèron escafats dels tèxtes ancians, levat lo de Seleucos de Seleucia, que foguèt lo primièr qu’afirmèt que las marèas son degudas a l’atraccion de la Luna.
 
Pendent l’Edat Mejana, la teoria establida e sostenguda per la Glèisa foguèt la geocentrica, pr’amor qu’èra mai consenta amb las Escrituras ont la Tèrra e l’òme son los centres de la creacion divina. Pasmens, lo legat ptolemaïc del sistèma geocentric se metèt lèu en question quand se comencèt de traduire los tèxtes classics arabis en Occitània, que seràn lo vam per que durant la Renaissença se reprenga la teoria eliocentrica.
 

nikolaus_kopernikus


Lo primièr foguèt Nicolau Copernic amb sa teoria del “movement perfièch”. Puèi, Johannes Kepler perfecciona la teoria copernicana en descrivent matematicament lo movement de las planetas dins lors orbitas a l’entorn del Solelh e, posteriorament, Galilèu, qu’a lo sosten del Papa Urban VIII mas qu’acara divèrses conflictes amb la Glèisa. Après èsser portat davan los tribunals, es obligat d’abjurar sas cresenças per aver escrich lo Dialòg suls dos grands sistèmas del Mond, un obratge que ridiculiza la posicion de la Glèisa. Ça que la, serà pas abans l’an 2009 que lo Papa Joan Pau II s’excusèt per aquela injustícia comesa contra Galilèu.
 
D’aquel temps e fins a l’ora d’ara, l’òme contunha de cercar de responsas dins l’Univèrs, escrich per Dieu amb l’alfabet de las matematicas. Mas ara, l’òme sap tanben que delà lo mite i a la sciéncia. E, encara qu’amb ela de còps s’estompa l’eiretada innocéncia de la divina poténcia, es possible tanben que la sciéncia parle amb una votz divina en illuminant aqueste escur laberint per venir un endrech de sabença e de bontat.
 

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail