Catanyol sí que és un castellanisme

Fruit de les sinergies amb altres entitats i associacions catalanistes, a Vibrant ens plau publicar els articles de temàtica cultural i identitària escrits per alguns dels seus membres i que trobareu dins la categoria: Fòrum Germanies.

Passa molt sovint a Catalunya que l’estudi de la llengua catalana des d’un punt de vista acadèmic és té per una mena de substitut de l’acció política. I és innegable que la nostra força nacional, la nostra potència com a nació, també s’expressa en una producció i projecció acadèmica de gran qualitat i quantitat, ja no en matèria estrictament lingüística, sinó en els camps més diversos del coneixement. Però tan cert com això és que sense una cobertura política adequada, sense un acompanyament polític eficaç, tot aquest esforç intel·lectual més que un impuls per a l’alliberament de Catalunya pot representar una resistència a la desaparició.

Vist així, l’academicisme és l’opció de l’apoliticisme de determinades esferes més instruïdes de la població catalana. És la correspondència de l’apoliticisme a què Espanya i França enfonsen les masses vulgars. Per això, si s’ha de retreure a algú aquesta manca de visió política és en primer lloc a qui es té per erudit. Existeix un autoengany a base d’afirmar o de creure que amb el prestigi del coneixement i amb l’ús de la llengua catalana per a transmetre’l es donarà el lloc que es mereix a la llengua catalana. L’autoengany no és que la llengua catalana es mereixi aquest lloc, ni que en surti reforçada, que hi surt, sinó que la llengua catalana no és una abstracció. Dit d’una altra manera, la llengua catalana no és el problema ni la solució per a la llengua catalana, sinó que ho és la manca d’un estat català.

enric prat de la riba
Enric Prat de la Riba, fundador de l’IEC el 1907

Hom s’esforça pel llevant i pel ponent d’escampar una concepció de nació com una estantissa i sollevadissa identitat, que exclou a gratcient que sigui la llengua. Hi ha tot un sector de pseudoerudits academicistes que es delecta en negar, sovint implícitament, que la llengua catalana sigui la més perfecta representació de la nació, si bé accepten que n’és una part molt important o essencial. Però aleshores hom no es cansa de subratllar la gran contribució que representa que la llengua catalana sigui l’objecte o el mitjà de tal o tal disciplina, fins al punt que, pel que es veu, no fa falta res més. Aquests mateixos atribueixen tots els mals i virtuts lingüístiques de Catalunya al mal i bon criteri lingüístic de certes autoritats… lingüístiques. És a dir, que els mateixos que neguen la importància de la llengua en la definició de la nació, l’afirmen en la situació de la llengua, que és tant com dir que redueixen la castellanització (el francès i l’afrancesament sovint són oblidats) a un fenomen individual, que depèn de l’encert particular dels «parlants», o dels criteris aplicats als mitjans de comunicació, o de la gramàtica de cada moment, o a la normativa de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans). Així, d’entre aquests, hi ha academicistes que no ho són precisament per seguir l’acadèmia, en el nostre cas l’IEC, sinó perquè en rebutjar-la i criticar-la, també li atribueixen un paper primordial, sobrevalorat, que de fet no té. Els uns i els altres, des de posicions enfrontades, i llençant-se la mala pèssima, en realitat confirmen l’apoliticisme mutu, que més que l’acadèmia o res prou digne per a anomenar-se opció dissident, és l’únic credo que n’ix amb prestigi.

Si l’academicisme s’entén pels qui estan de part de l’acadèmia, esdevé estúpid pels qui la neguen, ja que entre d’altres coses, no entenen ni com funciona l’autoritat en general ni la importància que té la lingüística, en particular. Quan l’acadèmia s’embolica d’un pretès apoliticisme que amaga la realitat política que administra, amb una transsubstanciació on tots els conceptes reals, materials, s’entelen d’una pàtina lingüística abstracte, on els catalans s’evaporen com a «parlants», la castellanització i afrancesament es converteixen en «diglòssia», on el conflicte polític esdevé «conflicte lingüístic», la discriminació dels catalans pura «discriminació lingüística», d’ensenyar en l’idioma del país, com ho fan els alemanys a Alemanya o els turcs a Turquia, se’n fa una recargolada «immersió lingüística» o l’extermini de catalans de carn i ossos roman en un tènue i difús «genocidi cultural», quan tot això ens amaga que la norma gramatical depèn també de la força política, no s’entén que els crítics contra l’IEC es desentenguin d’un discurs polític que vagi part dellà de les qüestions purament lingüístiques. Hi ha qui ha arribat a creure que si avui el català es deixa de parlar és per culpa de la normativa d’ús de les preposicions per i per a.

1280px-casa_de_convalescencia_-_iec
Casa de Convalescència de Barcelona, seu de l’IEC

Si per tota lluita aquests patriotes entotsolats només saben minar l’autoritat de l’IEC i no saben contraposar-n’hi cap, d’autoritat, digne de tal nom, potser convindrem que per al bé del nacionalimse i de la llengua catalana, més valdria que callessin. Si avui l’IEC resta en mans castellanitzants, el que caldrà és organitzar-se per a foragitar aquesta influència enemiga, per damunt de tot organitzant un estat capaç de fer-ho, no pas ensorrant el poc que hi ha, que al capdavall és mil vegades millor la política diguem-ne inclusiva descriptiva de l’IEC (per més que de tan inclusiva inclogui els castellans), que no pas la dels qui van fent llistes de castellanismes (sovint mai de gal·licismes) amb poc o cap més fonament que la simple semblança formal amb el castellà, de manera que davant de dos mots contraposats registrats per igual en antiguitat al català i al castellà sempre es dona per entès que el mot és castellà, i no català, considerant doncs una mena de superioritat intrínseca al castellà, o que davant dues o més opcions preferiex sempre la que formalment s’allunya més del castellà, sense més anàlisi, confirmant amb aquest procedir la dependència mental de la qual hom barroerament pretén alliberar-se. Sense anar més lluny, molts d’aquests bandolers lingüístics han brandat la seva bandera pirata del catanyol, mot del qual la vergonya ens fa dir que és un castellanisme com una catedral, escarnit de spanglish, mena de transacció entre spanish i english que com era d’esperar en aital sublimitat fou creació d’una llumenera pertanyent al primer gentilici, que no se’n dubtaren a adoptar els catalans més avançats en… castellanitat. Almenys aqueixa actitud de l’IEC no posterga cap forma catalana, encara que obre la porta de bat a bat als castellanismes, mentre que aquesta altra prohibeix formes ben catalanes. Caldrà que dirimim què és pitjor?

¿Ens hem de posar sota el perill que alguns saberuts preceptistes que van etzibant lleis lingüístiques al marge de l’IEC, ens facin vés a saber amb quants d’errors una nova llengua que ningú ha parlat mai, tot pels seus prejudicis indocumentats o feblement documentats? No és més assenyat estudiar com parla el poble que sovint no ha rebut la castellanització i afrancesament que sí que han rebut els enlletrats? Abans de donar lliçons que no siguin ben segures, totalment segures, potser caldria prendre’n, de lliçons, i sobretot del poble analfabet, que és més de refiar. O almenys d’aquells que ja l’han estudiat, que per fortuna a Catalunya en disposem d’alguns.

J Coromines amb un pastor Alt Urgell
Joan Coromines amb un pastor, Alt Urgell

De fet la posició del nacionalisme conseqüent pel que fa a l’autoritat lingüística és contrària a la castellanització que impulsa l’IEC com la que impulsen els «descastellanitzadors a ultrança», que deia Fabra. Uns crítics, el complex castellanista dels quals solen amagar sota la capa francesa o occitana. Som del parer que una nació sense estat no pot permetre’s d’anar reformant ni revisant la normativa si no és per algun motiu de molt de pes, que s’imposi molt extraordinàriament per a la salut lingüística. Mentrestant ens hauríem de mantenir ferms en el llegat de Fabra, i en tot cas incorporar mots segurs, genuïns, no pas obrir la porta a més manlleus dels que ja va incloure ell, cosa que féu amb molt bon criteri. Per què a hores d’ara encara no s’han incorporat els milers de nous mots aportats per Coromines, ni moltes de les propostes indiscutibles a partir del que va descobrir, per no parlar d’un munt de monografies i estudis parcials d’altres autors, que tot plegat suposarien milers i milers de nous mots i noves possibilitats d’idees, i en canvi els castellanismes tenen les portes obertes de bat a bat i es toquen menudeses com els diacrítics, igual com ja fa un temps es va grapejar si us plau o és clar? Davant d’una aital atzagaiada és natural que hi hagi qui s’enarbori amb reaccions irreflexives que potser pequen de bones intencions per a fer ço que no fa qui ho hauria de fer. Potser és natural, però no per això haurà de rebre el nostre suport.

Per cert, ens havíem descuidat de dir que els catalans en lloc de catanyol en tenim prou amb català macarrònic. Catanyol, un castellanisme que el DIEC no inclou, a malgrat de les braques botxines amb ínfules d’inquisidors que l’espargeixen als quatre vents.

Reflexions sobre el paper de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans). Escrit per Celdoni Desvalls

pompeufabra-g
Pompeu Fabra, establidor de la normativa moderna de la llengua catalana

 

 

 

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail